La Dolçaina

FITXA TÈCNICA DE LA DOLÇAINA
(per Xavier Richart Peris, profesor de dolçaina al Conservatori “José Iturbi” de València)

DEFINICIÓ
La dolçaina és l'instrument de vent-fusta, de tub cònic que utilitza canya de doble llengüeta. El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions en 8 orificis, sense claus annexes, que es tanquen directament amb els dits, i en canvis de pressió en l'aire i en l'embocadura.
La denominació del nostre instrument té variacions depenent de la comarca on estiga introduït. Les més esteses són “xirimita“ i “dolçaina“ i les seues variants.

TESSITURA
L'extensió en so real és del LA 4 fins al MI 6. En comptades ocasions s'utilitza el FA # 5, i sempre està ben preparat, lligat i en progressió de graus conjunts.

LECTO-ESCRIPTURA MUSICAL
La música per a Dolçaina sempre s'escriu en clau de Sol.
El nostre instrument es denomina Dolçaina en SOL, la qual cosa vol dir que és un instrument transpositor que llig la seua música en sol. Les partitures escrites correctament per a Dolçaina estan transportades per a instrument en sol, i així, la nota més greu és el Re escrit davall del pentagrama i la nota més aguda el LA situat en la primera línia addicional dalt del pentagrama. Si es volen esbrinar les notes reals (en DO) en una partitures per a Dolçaina, cal realitzar un transport d'una quinta justa ascendent. Per tant si no s'especifica el contrari, en els següents apartats, quan es detallen noms de notes i/o de tonalitats es refereix a les pròpies de la Dolçaina (en Sol) i no a les notes reals (en Do).

ACÚSTICA
El so del nostre instrument és penetrant i de gran potència.
Fins fa pocs anys la seua activitat s'ha desenrotllat exclusivament en els carrers i places dels pobles i les ciutats, sent el protagonista en grans concentracions de públic en les festes i costums de les nostres comarques. Per este motiu és lògic que, en la seua contínua evolució, es valorarà i es desenrotllarà en gran manera la potència sonora.
A l'utilitzar la canya doble i el tub cònic, el so de la Dolçaina pot assemblar-se bàsicament al de l’oboè o la xirimia, però mostra clares diferències. Encara que el nostre instrument produïx sons en una tessitura aguda, posseïx una gran personalitat tímbrica a causa de la gran riquesa en harmònics que posseïx. En certes condicions d'audició també pot assemblar-se al saxo soprano o a la trompeta. El domini de l'afinació es basa en combinacions de posicions digitals sobre 8 orificis (set davanters i un posterior), i en subtils canvis en la pressió de l'aire i en l'embocadura.

REGISTRES
L'àmbit acústic de la Dolçaina es divideix en dos registres que es diferencien pel timbre i la manera de produir-se.

1 - Registre mig: El so és natural, és el més descansat i relaxat. Comprén la primera octava, del Re greu (LA 4 real) al Re agut (LA 5 real). La seua afinació és relativament senzilla.

2 - Registre agut: Són els primers harmònics de les notes naturals que es produïxen per un augment de la pressió de la columna d'aire. La seua afinació és molt complexa i la seua execució és més difícil i cansada. Mantindre este registre durant un cert període de temps és realment esgotador i la seua execució pot convertir-se en impossible. Se situa en la segona octava, del mi agut (SI 5 real) al LA agut (mi 5 real).

ALTERACIONS
A pesar que la Dolçaina no està concebuda com un instrument per a produir cromatismes, en l'actualitat es pot aconseguir la seua execució, però només per mitjà d'una tècnica molt complexa i difícil, i amb clars canvis tímbrics i de volum. Les alteracions amb un so clar i potent, així com fàcils d'executar són: Do # i Re # de la primera octava.
Amb un so més apagat, de major dificultat i amb una gran disminució de la potència sonora són: Fa natural, Si b / La #, Sol # / La b de la primera octava i Fa natural i Re # / Mi b de la segona octava.
De màxima dificultat i amb una afinació per harmònics són: Si b / La #, Sol # / La b de la segona octava.

TONALITATS
Les tonalitats més utilitzades per la seua menor dificultat són: Sol M, Re M i Mi m, ja que el Fa # es produïx de forma natural, i el Do # igual que el Re # són alteracions relativament senzilles.
De certa dificultat es troba Do M, ja que el Fa natural no es produïx de manera natural, i dins de l'escala natural de la Dolçaina, està considerat com una alteració.
D'altra banda no hi ha la tònica inferior (do greu). Difícils: Si m, Sol m, La M i La m. Molt difícils: Mi M, Re m, Fa # m, Do # m, Fa M, Mi b M, Do m i Si b M. De màxima dificultat són la resta de les tonalitats.

DINÀMICA
Tal i com he dit anteriorment el so del nostre instrument té una gran potència sonora. Això implica que tocar fort és el normal i tocar més fort és impossible. Amb les tècniques d'interpretació actuals es poden aconseguir efectes de dinàmica, però és una activitat d'enorme dificultat perquè complica enormement l'afinació i la pèrdua de timbre. Per estes raons cal tindre en compte els següents aclariments si es vol traure el màxim profit a la interpretació i a l'expressió:

1 - Mai utilitzar els canvis dinàmics en el segon registre (de mi a la aguts). Estes notes sempre sonen fort i amb molta dificultat es poden aombrar i apagar lleugerament el seu so.

2 - En el nostre instrument, al contrari que altres instruments, abaixar la potència sonora implica un enorme esforç físic de l'embocadura i la utilització d'una tècnica d'enorme dificultat i complexitat. Cal tindre atenció en no acumular dificultats.

3 - Només es pot assegurar l'èxit en la gamma d'un ff fins a un mp.

4 - No hi ha que abusar dels canvis sobtats.

ARTICULACIÓ
L'articulació de l'instrument és molt limitada respecte a la resta dels instruments de la seua família, per això i a causa de qüestions tècniques tals com la impossibilitat de realitzar el doble i/o triple picat, la seua execució és lenta. Per a interpretar a elevada velocitat s'han d'utilitzar les combinacions de lligats, tenint en compte la dificultat que comporta el canvi d'octava i en la majoria dels casos la seua impossibilitat.
Una de les peculiaritats del nostre instrument és que l'emissió natural i més fàcil del so es realitza articulant el principi i el final de la nota, mentres que en els altres instruments de vent resulta més normal l'emissió sense articulació. D'altra banda, l'articulació còmoda per al Dolçainer/a és un atac dur i concret, molt comprensible si es pensa que és un instrument de gran potència sonora, i no ha desenrotllat altres tècniques simplement perquè no li feien falta (l'evolució sorgix quasi sempre de la necessitat).
Però a pesar d'estes circumstàncies, la tècnica en l'atac simple i els lligats està evolucionant a grans passos per a aconseguir una gran gamma en matisos per a la dicció de la frase musical, degut fonamentalment a la convivència amb els altres instruments normalitzats.

DIGITACIÓ
Les característiques en la digitació són pràcticament les mateixes que pot tindre les de qualsevol instrument de vent fusta sense claus. Només cal considerar que les posicions de Fa natural, Si b / La # i La b / Sol #, dificulten enormement l'execució a certes velocitats.
També cal tindre en compte els canvis de registre, ja que el nostre instrument no posseïx claus o posicions digitals per a canviar d'octava, i cal realitzar-les per mitjà de les pressions d'aire i d'embocadura (harmònics).

RESISTÈNCIA
La Dolçaina és un instrument musical en el que la fatiga física i psicològica de l'intèrpret apareix ràpidament si no es tenen en compte algunes de les seues característiques, molt més que en els instruments de metall. Al ser un instrument curt oferix poca resistència al pas de l'aire, i exigix l'ús d'una gran quantitat i pressió.
La canya que s'utilitza és una de les majors i més dures de les de la família dels oboés, i cal exercir una gran pressió sobre ella per a poder manipular el so. No obstant la resistència augmenta gradualment a mesura que l'obra posseïx menys aguts, nombroses i abundants respiracions, compassos d'espera, menor dinàmica, i evitant en la mesura que es puga les alteracions difícils.

València, Juliol del 2002